només uno…

vull oblidar-me
sense el silenci
que involucra tot

vull esborrar les fulles
i tallar les tiges
que encara s’embullen en el meu jaç
llimar les pedres
i omplir les conques
on els meus dies
es perden irremeiablement

avui no vull sentir

o veure les seves mans detenir el cel
i bressolar els núvols just abans ploure

tal vegada foren les formigues
que es van menjar les meves arrels
o la molsa
que es va a poderar del meu interior

-però no vull-

no puc tornar al sòl
i repetir el ritu de crèixer

alguna vegada obrí les branques
per a deixar posar-se
vint anys de laments
avui no hi ha ombra
ni petjades després de mi
no hi ha aus que niïn
ni crisálidas que pengin
no hi ha vida
no hi ha…

haurà ocasos que recordi
hiverns que em delatin
tal vegada el seu vent
em sacsegi alguna altra vegada

però avui

no vull inciendiar-me
i haver de renéixer