< edblog: mágico musical >
de la lluvia y otras conclusiones

Hace casi dos años comencé a escribir aquí, no era esta misma dirección ni con este mismo formato, y durante ese tiempo he intentado reinventar cada espacio cada vez que yo mismo me he intentado reinventar · y en esa lucha por hacer de cada día uno nuevo para olvidarme un poco| o tal vez sólo desahogar el alma| de las mil y un circunstancias y/o personas que de alguna forma u otra conformaban mi mal llamado triste mundo. LLegué a leer a mucha gente interesante, a conocer a unos cuantos y vi a muchos otros irse durante ese transcurso. Escribí versos, notas, canciones, anécdotas… escribí con alegría, con entusiasmo, con un intento de picardía, cuando más enojado estuve y también desilusionado y comencé a escribir también por estar triste. En todo este tiempo organicé los momentos de mi vida en rubros, y le di a cada inspiración un lugar y un eufemismo; y llevé mis propias letras graVadas en la piel para recordar cada vez lo que ya fue. En los últimos meses todo ha cambiado y no porque la vida diera un vuelco o porque los astros se configuraran de una forma más eficaz; sólo sucede que aprendí a decidir y a aceptar mis decisiones y a ser feliz con ellas aún cuando las cosas vayan mal. Y es entonces que necesito darme una pausa de este sitio para disfrutar el ser feliz, no porque mi dicha no quepa en este blog, es sólo que sin tristeza no tengo que escribir. Así que me voy un rato, no sé cuando vuelva, o si vuelva… pero por ahí me andaré a leerlos. Mientras tanto, adéu i que vagi bé.

can’t you see

all the things you said and did never helped me? made believe that you saw something special inside of me, now you seem to think that you can’t live your life without me, sorry, baby you can’t do this to me (you thought you’d played me and have things your way, so can you blame me for walking away? what did I do to be treated so bad? now you have lost me and I was the best thing you never had) now you know that I can live without you, you should see that is not all about you this time… you played too many games now is time to see that I won’t waste my life on you (you think that I don’t know what’s going on but I know with you I’d just be wasting my time, I can’t keep holding on but I know with you I’d just be wasting my time, I don’t know…)

fins demà; avui no vull sentir

només uno…

vull oblidar-me
sense el silenci
que involucra tot

vull esborrar les fulles
i tallar les tiges
que encara s’embullen en el meu jaç
llimar les pedres
i omplir les conques
on els meus dies
es perden irremeiablement

avui no vull sentir

o veure les seves mans detenir el cel
i bressolar els núvols just abans ploure

tal vegada foren les formigues
que es van menjar les meves arrels
o la molsa
que es va a poderar del meu interior

-però no vull-

no puc tornar al sòl
i repetir el ritu de crèixer

alguna vegada obrí les branques
per a deixar posar-se
vint anys de laments
avui no hi ha ombra
ni petjades després de mi
no hi ha aus que niïn
ni crisálidas que pengin
no hi ha vida
no hi ha…

haurà ocasos que recordi
hiverns que em delatin
tal vegada el seu vent
em sacsegi alguna altra vegada

però avui

no vull inciendiar-me
i haver de renéixer

carn-a-vault

postdata: mañana cumplo años.

my mar, my su

gracias a dios a gente linda

one art

Ayer vi En sus zapatos (In her shoes), es una linda película pero lo que más me gustó fue un poema de Elizabeth Bishop que en la voz trepidante de Cameron Diaz tiene como un poco más de sentimiento, pero antes de postearlo les pondré una foto, que se me ocurrió a partir de leer el post de Ricardo en el que pregunta que si se puede fotografiar al amor. Esta es una foto que tomó una amiga en Londres, es original, sacadita de su cámara y sin ningún tipo de efecto, me consta, porque la mujer es realmente mala tomando fotos, tanto que al parecer se le coló un fantasma en bicicleta… y en verdad, juro que la foto es genuina.


y el poema:

The art of losing isn’t hard to master;
so many things seem filled with the intent
to be lost that their loss is no disaster,

Lose something every day. Accept the fluster
of lost door keys, the hour badly spent.
The art of losing isn’t hard to master.

Then practice losing farther, losing faster:
places, and names, and where it was you meant
to travel. None of these will bring disaster.

I lost my mother’s watch. And look! my last, or
next-to-last, of three beloved houses went.
The art of losing isn’t hard to master.

I lost two cities, lovely ones. And, vaster,
some realms I owned, two rivers, a continent.
I miss them, but it wasn’t a disaster.

– Even losing you (the joking voice, a gesture
I love) I shan’t have lied. It’s evident
the art of losing’s not too hard to master
though it may look like (Write it!) a disaster.

-Elizabeth Bishop

son (casi) las 3

de la mañana y yo sigo aquí, no es que no tenga sueño, aunque en realidad no tengo mucho después de tanto fumar, he estado trabajando, lo cual es bueno teniendo en cuenta que pasaré un buen rato sin hacerlo… hoy mi desvelo no llegó como siempre, pero bueno el resultado es el mismo… quien tiene rato visitándome es la ansiedad… esa perra… bueno, creo que en 16 días o menos si me va bien pasará.. mientras yo sigo trabajando, y desvelándome, y fumando….